Encara tres
setmanes,
quina espera
tan llarga!
Només fa tres
setmanes,
per què son
anys a la meva mirada?
El rellotge
s'ha aturat,
pot ser el
món segueix girant,
però a
aquesta casa es va congelat,
i sembla no
té cap intenció
de tornar a
funcionar.
El sol surt
només amagat,
darrera de núvols
de pluja incompleta,
que creen
somriures de paper
sense alegria
ni cap essència.
Mentre jo em
permeto esperar,
els dies, les
setmanes deixant passar,
les hores pràcticament
enumerant,
amb l'excusa
de "millors temps vindran".
De nou sense
actuar,
com si
l'univers m’anés a observar
fins que el
moment vagi arribar
i de cop i
volta la felicitat
m' anés a
retornar.
De nou em
vaig estancar
amb una mica
de conformitat,
paralitzada
per la por del què passarà,
agarrada a la
infeliç seguretat
del que és
conegut i on sempre hi ha pa.
Sembla que em
vaig oblidar
de la major lliçó
que em vas ensenyar,
però avui em
vaig en recordar
i no deixaré
un dia més passar.
El meu futur
es la felicitat,
el meu camí,
gaudir del caminar,
i encara que
no conegui
el terreny a
trepitjar,
qui no
arrisca no gana
i de res
serveix no arriscar.
